El cuento sobre un taller fallero escrito por Pepa Gómez estrena el trono del primer concurso de cuentos falleros en valenciano de la Falla Plaza Luis Cano, de Benimàmet.
Mico, Miquel es el título del cuento que ha ganado la primera edición del concurso de cuentos en valenciano y de temática fallera de la Falla Plaza Luis Cano, situada en el barrio de Benimàmet del cap-i-casal. Su autora es Pepa Gómez, presidenta de la Falla Borrull-Socors, quien ha recreado una historia en el taller del mítico artista fallero Pepet que ha sido la que mejor ha valorado el jurado compuesto por Maribel Vilaplana (periodista)?, Carles Andreu Fernández? (encargado de esta misma web) y David Ojeda? (artista fallero). Su premio, un tarjeta de 100 euros para gastar en FNAC, se entregará el viernes 9 de febrero a las 22.30 en el casal de la comisión (calle Maestro Alberto Luz, número 8), en un acto donde también se presentarán los bocetos de las fallas que plantarán el próximo marzo.
El texto ganador es el siguiente:
Potser hi han passat uns minuts, però em semblen hores ací al carrer. Fa fred i el sent hui més perquè estos pantalons ja em van curts. La mare ha dit que no, que pegant uns bots entre en calor i que per a anar a treballar van bé. Però jo tinc fred i ací no arriba ningú. El Vicent em va dir que En Pepet té mal geni i no pots moure’t del taller en tot el matí. I jo em pregunte com pegar bots sense poder moure’m o com moure’m sense que En Pepet s’empipe amb mi. He de fer-ho bé, encara que no sé què he de fer ni què és fer-ho bé, perquè Vicent ja ha canviat de taller i el seu primer dia ací va ser un èxit. La mare sempre ho recorda, cada dia al dinar i al sopar. I al desdejuni també. Tinc fred i ací no apareix ningú. Comence a pensar que això no és per a mi. Jo no volia vindre, solament tinc sis anys. El Vicent en tenia 11 quan va arribar a esta porta. Però segur que ell la va trobar oberta i que el pare va esperar amb ell fins que En Pepet arribara. Com és possible que ningú s’haja adonat que són cinc anys menys els que tinc? Com pot ser que justament hui, amb este fred, haja de començar a treballar? Com pot ser que algú podria pensar que jo podria fer falles amb estes mans?
El pare sempre m’ha dit que això no és un treball. Ell diu que fer falles era ajuntar fustes primer i ara contar històries de veritat amb persones que són de mentida. I jo li dic que això no pot ser, que a les persones no se les crema, que això són ninots, perquè m’ho va explicar el iaio. Mon pare riu si m’espante de les seues històries. Ahir va contar-me com de xiquet, més o menys a la mateixa edat que jo, va quedar-se tancat al taller d’un mestre anomenat Joan El titelles. Que ningú el va trobar a faltar durant hores i que en vore que no podia eixir, va quedar-se baix una taula, paralitzat per la por.
No volia alçar el cap perquè havia sentit que els ninots amb la foscor cobraven vida. I quan va vore que jo començava a tremolar baix els llençols, va començar a riure a riallades. A mi no em va fer gens de gràcia. Encara tremole de tant en tant. I veient que s’apropava este moment, no he pogut tancar els ulls en tota la nit. I ara tinc son, fred i por.
Li deien el titelles perquè els seus ninots pareixien figures d’un teatret infantil, dels que sempre m’han paregut que es burlaven de mi. Però Vicent m’ha assegurat que els ninots d’En Pepet pareixen realment persones i que no es mouen encara que ho semble. I jo ara no sé si vull entrar o tornar a casa corrent. Almenys així ja no tindria fred i la por seria per si en descobrir-me la mare em fera tornar de nou. Potser En Pepet no recorde que hui el germà xicotet del Vicent havia de vindre. A mi ningú m’ha preguntat si volia ser ajudant a un taller faller. Tampoc si volia heretar estos pantalons que no em van bé. Sóc més alt que Vicent a la meua edat. Igual és això, que pareix que no tinga sis anys. La iaia sempre ho diu. Segur que és això, sí. No se’n recorden que sóc només un xiquet…
“Tu, pantalonets!”, criden a la meua esquena, just quan iniciava el pas cap a casa. I ara tremole perquè ja no puc marxar… “On vas? Tira, que tinc feina per a tu”. En girar-me veig a un home gran, molt gran. Fa fred i porta els peus a l’aire pràcticament, mig dins mig fora d’unes espardenyes com les que té penjades el iaio. “Vinga, homenet! Te presentaré als teus nous amics”. Bé, això millora un poc, més xiquets engoixats com jo. S’obren les portes gegants de fusta i ferro al carrer Palleter i l’espai, que des del carrer era fosc s’ompli de llum. Són les 7 del matí d’un mes de novembre. El fred també ha entrat pels ulls i no veig allà dins ningú més. Amics ha dit? A poc a poc, taules, cartons, trossos de cera, muntanyes de coses que no conec, caps com de paper, pintura a terra i parets… “Veus aquella taula? Veus eixes eines? No tens veu?”. Crec si òbric més els ulls se m’eixiran de la cara i si entreny més les mans me les traspassaran les ungles. “T’han clavat a terra i tallat la llengua, xiquet?”. No sé què fer i En Pepet pareix que comença a perdre la paciència… “Sóc migo… migue…”. “Vinca, mico, els teus amics t’estan esperant. I jo mai espere!”. “Mico, no”. “Haver-ho dit abans. Ací ja eres Mico i no te n’aniràs hui sense empaperar tot això”. M’assenyala dues figures al fons del taller. En eixe moment, un raig de llum il·lumina aquell racó i el temps s’atura. Grans de pols ballen entorn d’eixe fil groc que travessa el fred envaint de claror i calor tot al meu voltant…
La veu d’En Pepet és un ressò al fons, com si estiguérem baix una piscina d’aigua calenta ninots, papers i jo. De sobte, “Mico! Que m’adorm!”. La bombolla esclata i caic en la realitat on els pantalons curts ja són còmodes i el fred és una sensació per a nadons, no per als artistes que hi treballen a eixa casa plena de coses màgiques.
Raspes, gúbies, enformadors, esparts, corda, ganxos, cua de conill, motles, cera i pinzells me parlen de tu, s’acoblen a estes mans que ja mai deixarien de jugar com a forma de vida. Fins i tot En Pepet m’ha somrigut mentre em cucava un ull i d’un moment a un altre ho he entès: jo ja he estat ací. Conec esta sensació, cada punt, cada olor, no sé com, no sé d’on.
Han passat 50 anys. Pareix que el fred fora ha tornat. Ara sé que qui es falla mai oblida i en mirar cara a cara als ulls de la cultura recorda l’essència d’una altra vida. Mico Miquel és falla en esta, l’anterior i la que vinga.
